Què hi diu aquí?

Començaré explicant com va ser, com es va produir l'entrada de l'obra d'Antonio Bernal a casa meva quan jo era encara caganiu. La responsable d'aquest fenòmen fou la meva mare que, amparant-se en l'excusa que allò era pels seus fills, arribava de matí amb el pa calent del dia i un nou i flamant número d'aquelles meravelloses, trepidants i espectaculars Joyas Literárias Juveniles a 15 pessetes 15. Però ella, ves!, fins que no s'ho llegia no feia el dinar (parlem dels anys 70's, època en què les dones eren les que feien el dinar). Moltes vegades m'ha confessat anys més tard que li era com una droga, que quedava atuïda sota l'influx d'aquelles lectures. I fins que no se l'havia llegida de pe a pa la cobdiciada publicació no canviava de mans, com el relleu en la custòdia d'un tresor. Llavors arribava a les del meu germà Marc, més gran, que s'ho llegia i m'ho explicava com una pel.lícula en un temps en què la tv escalfava tres llars de cada cinc. Quan per fi podia agafar el llibret amb les meves mans ho feia com una persona gran, simulava que de debò llegia i, per major teatre, de tant en tant reia. Era el moment de preguntar: què hi diu, aquí?
Fins que, tard o d'hora, a la fi vaig aprendre a llegir. M'explicaré: potser no sabia llegir la lletra però sí que podia llegir les imatges. Vull destacar la forta impressió que ja des del primer moment em causaren les il.lustracions de les cobertes, impressió que no ha variat en mi per anys que hagin passat, les tinc gravades en algun punt de la memòria d'una manera certa, com si jo mateix hagués viscut aquells episodis al farwest o al pol sud que amb tanta potència va saber copsar l'Antonio Bernal. Per quinze pessetes no només entrava a casa una veritable joia de la literatura (adaptada, sí..., bé!) sinó un quadre magnífic pintat amb la mestria d'un artista. Aquelles i aquestes fantàstiques portades plenes de cavalls al galop, indis americans rapats al zero, zulus irritadíssims, cocodrils dolents als pantans del Mississipí, óssos de les estepes, màquines de vapor travessant la planúria de Montana (o de vés a saber on...), sioux, apatxes, comanxes... I no parlem de Miguel Strogoff*, El Escarabajo de Oro, Lawrence de Arabia, 20.000 Leguas de Viaje Submarino, Sangre Romañola, Rob Roy, el Ultimo Mohicano, Julio Cesar, Ricardo Corazón de Leon, Los Ultimos dias de Pompeya, La Esfinge de los Hielos, Ivanhoe, Tartarín de Tarascón, Genoveva de Brabante, etecé etecé etecé. Buf!, els veig tan clarament com si els tingués davant (de fet els hi tinc, però la retòrica mana), com aquest d'aquí titulat Ruta al Infierno de Howard Stanley, amb una escomesa de casaques vermelles a cavall contra un escamot d'ojibwas amb pintures de guerra que fa feredat! I així aniríem tirant de veta. Però sobretot (oh, sí..., sobretot) Los Pescadores de Trepang! No..., no hi ha encara res com Los Pescadores de Trepang d'Emilio Salgari.Sí, repeteixo per tercera vegada, per quinze miserables pessetes (que a l'època eren diners) teníem accés a l'obra de Jules Verne, Mark Twain, Fenimore Cooper, Elliot Dooley, Karl May, Melville, Poe, Salgari, Scott o Stevenson per la porta gran. Encara avui cal destacar la potència d'en Bernal com a creador. Deixeu-me apuntar un altre reguitzell d'aquests que tant em perden: cavallers teutons coberts de malla i armadura de cap a peus, soldats napoleònics amb baioneta, caçadors antàrtics amb abrics de pèl de morsa, zulus amb careta de guerra, gladiadors, exploradors amb salacot, trampers amb gorro de castor i el Gran Jefe Sequoia..., per no parlar dels elefants, goril.les, pops o fins i tot diplodocus que habiten aquests mons de guaix. Totes aquestes cobertes plenes de color i de detalls evocadors et fan entrar directament a la història, sense preàmbuls et sents projectat dins un passatge turbulent de Dick Turpin, Moby Dick o Sandokan. La composició és vigorosa, atrevida, dinàmica i fluida com la mateixa pinzellada que tan aviat sembla lleugera com plantificada amb violència sobre el paper. Per això mateix la pinzellada resulta enormement pictòrica, de vegades alguns traços violents et fan pensar en Frans Hals, els plecs de la roba són especialment característics del seu estil ràpid, violent i alhora harmònic. Des de sempre m'he mirat pintures o il.lustracions amb la mateixa disposició, sense complexes!, intentant veure-hi amb els ulls del creador d'imatges i provant a descobrir el dibuixant que hi ha al darrere. Per a mi encara avui és indistint contemplar un Hoggart o un Artur Rackham, un Jacques Louis David o un Antonio Bernal. I de tots, Holbein, Junceda, Rackham, Rockwell, Fragonard, Remington (...) o Bernal, segurament aquest darrer figura entre els que més i millor s'han estampat a la meva retina (ni que sigui pel fet que en el context de l'època hi havia pocs ressorts a l'abast del lector espanyol, i no diguem d'Artur Rackham de qui encara avui costa trobar-ne res). El Bernal el trobaves al quiosc, i avall!
Quin luxe haver il.lustrat Robin Hood, Guillermo Tell o Ben-Hur! Quin luxe haver crescut amb aquestes publicacions a les mans, quin luxe tenir aquí al seu autor (ressenyat en modest homenatge). A l'últim, aquell món d'espadatxins, cowboys i pirates que foren la materia primera de les seves il.lustracions va esdevenir l'accés a la literatura per la porta del color, el dibuix, el talent i la màgia de la imaginació. Al meu germà no li deien Marc, a l'escola l'anomenaven l'Indiu. No parava de dibuixar indis i cavalls, cavalls i indis... I, com dic amb perill de reiterar, molt em temo que la culpa d'aquella suggestió començava per la coberta. Lloada culpabilitat! Això ens portaria a una tesi sobre la que divago fa temps i és que la historia de dins no m'agradava mai tant com la il.lustració de coberta. Em preguntava i em pregunto: per què dimonis el mateix dibuixant no ha fet també l'interior?, per què m'han enganyat així?, per què la resposta frustra tan sovint la pregunta?


*Els títols els deixo en versió castellana en mostra de la realitat dels anys 70 (quan encara s'amagava el Mago de Oz al Pardo), i em disculpo davant els lletraferits però prescindeixo de les cometes ja que mai unes cometes podran explicar el que fou una realitat sense cometes (i per alguna estranya raó no puc publicar en cursiva!).