11/12/07

LA HISTORIA A LES NOSTRES MANS (es un dir)

Sona ampul.lós però sí, ja tenim "La Meva Primera Història de Catalunya" a les mans (ben calentona). I, per cert: meravellós epíleg el del dimarts 4 de desembre, amb els dotze dibuixants responsables de l'invent convocats ad hoc (o sia: Susanna Campillo, Lluís Farré, Maria Espluga, Cristina Losantos, Mercè Canals, Jordi Vila Delclòs, Carme Julià, Isaac Bosch, Sebastià Serra, Francesc Rovira i Monse Fransoy), a més de personalitats vàries..., entranyable perquè sí (vagi pels que no hi vau poder ser). Caldrà que la història continuï!

15/11/07

QUI NO TE FEINA EL GAT PENTINA (O BLOC SI, BLOC NO)


A toro passat aprofito per apuntar aquí a sota algunes reflexions sobrevingudes a la llum de la xerrada. A veure, el món que va retratar Orwell a "1984" ha quedat superat, a hores d'ara. Encara hi ha espais de llibertat però vivim ficats fins a tal punt en la tecnologia que dóna la sensació que la persona només existeix en funció del seu reflexe a l'univers telemàtic. Assistim així a la liquidació del món i de l'home..., la vida esdevé un corrent de bits que flueix en un magma dinàmic dins l'oceà d'internet que tot ho empassa, bla bla bla... Houellebecq diu fins i tot que la representació ha mort (i és una exageració però hi tendim): vol dir que la representació es converteix en la realitat i així la realitat pot abandonar-se i desaparèixer. Per altra banda, més val no deixar que ens confonguin, és millor no creure's allò de que tot el que no trobis a internet no existeix (hi ha qui ho creu) i probablement sigui el contrari. O potser, vés a saber!, com deia l'escriptor Quim Monzó no fa gaire: qualsevol informació que trobis a internet té una validesa nul.la (i jo hi afegiria: perquè la seva autoria és difusa). Dit d'una altra manera: no podem permetre que la nostra autoria esdevingui difusa perquè la nostra obra tindrà automàticament una validesa nul.la.
Per acabar de distendir tot aquest embull, confessaré que el meu somni humit (pel que fa al tema) és arribar a veure un punt òptim d'evolució tecnològica que permeti pràcticament prescindir-ne. La tecnologia hauria de ser discreta, que no es notés, que la convivència amb ella fos fàcil i còmoda (els il.lustradors ho exigim!) Els blocs són fàcils i còmodes, anem pel bon camí. A ningú se li escapa (i menys a Khrishnamurti) que l'home és una aberració de la natura, un pardal està molt més a prop de la realitat que la persona, un pardal no sabria mai fer anar una Blackberry..., doncs si em permeteu la boutade, la tecnologia ha d'aconseguir fer-se tan senzilla que un pardal la sàpigui fer anar. Voilà!

3/9/07

PALMA NO ES FORMENTERA (ai las!)

Oriol llegando a la isla de las quince palmeras donde tres jóvenes náufragos sobreviven como caballeros de fortuna.
El Quimet, un altre dels personatges del darrer llibre en el que he estat ficat, en aquest cas saltant del munt de papers sobre la taula de dibuix.
Lorsque le soleil se couche, les quatre jeunes (et terribles) pirates se lancent à l'abordage d'un galion comblé d'or.

2/8/07

TINTIN Sentit

Vet aquí una revisitació estil línia clara del port de Barcelona en motiu de l'exposició "Tintín Sentit" que tindrà lloc del 4 al 27 de setembre a la Biblioteca Fort Pienc (carrer Ribes, 12-14, Eixample).
Aquesta exposició és la d'un itinerari viscut, una cartografia personal compartida generacionalment, un mapa en què les dades dels materials i les edicions es transformen en dates molt sentides de la biografia de cadascú. A partir de l'entramat d'objectes i publicacions que el periodista Jaume Vidal ha viscut des de petit com a lector i que ha sentit de gran com a font directa per al seu vessant com a periodista i estudiós de la cultura popular, sentim Tintín viu a Barcelona. Ens demanem pel sentit i el sentir de Tintín: per saber què expressa, com ens ha arribat i com l’han sentit i paït creadors de casa. És un viatge ple d'ecos, de memòria i vida.
Objectes: Jaume Vidal, periodista
Comissari: Joaquim Noguero
Disseny: Domènec Òrrit
Imatges: Xavier Sanfulgencio
·Dimecres 5 de setembre
Inauguració oficial (19 h) i taula rodona (Auditori, 19:15 h): Tintín, amb tots els sentits, amb Salvador Garcia Arbós, Luïsot, Ferran Sáez Mateu, Joan Manuel Soldevilla i Jaume Vidal. Modera: Joaquim Noguero.
·Dimecres 12 de setembre
Taula rodona (Auditori, 19 h): Imatge i imaginari al Tintín, amb Antoni Guiral, Roser Rius, Josep Rom, Xavier Sanfulgencio i Pep Brocal. Modera: Joaquim Noguero.

27/7/07

EL HADA ROBERTA (Roberta the Fairy)

Lucía, a chubby, freckle-faced girl, has a hard time fitting in at school. Her classmates tease her and she is the last one picked for the soccer team. Her luck changes, however, once her newly assigned fairy godmother arrives. Roberta has good intentions, but being frequently distracted, some of her spells get Lucía into unexpected trouble. On a field trip to the zoo, Roberta causes the animals to escape, so the class rushes back to the bus, returning early to school and ruining an otherwise enjoyable day. On another occasion, Lucía takes refuge in the library, where Roberta is flabbergasted by the fairy tales. Her comments to Lucía, combined with Lucía’s fruitless attempts to hush her, are enough to get them thrown out for the day. Short chapters include beautiful occasional illustrations in shades of gray (oh yeah!). The conversational tone, sprinkled with casual expressions, creates the impression that the narrator is telling the story face-to-face. The fairy godmother may not solve all the girl’s problems, but readers will enjoy the ride. Recommended for bookstores and library collections.

22/6/07

OLD BARCELONA (Illustration cuttings of the old city, in XV century)

Recortes varios que ilustran ese entretenido momento y fascinante lugar, la BCN del siglo XV.
Morceaux d'illustration sur la capitale de la Catalogne du moyen age (et d'aujourd'hui, en fait), au XVe siècle.Abastecimiento de una coca, ya casi lista para zarpar hacia el Mediterráneo oriental (nótese el astrolabio).Últimas mediciones con el compás sobre el mapa con el recorrido hacia el Bósforo todo recto pasando por Creta.Vista de la ciudad con la catedral de Santa Maria del Mar y las atarazanas al fondo (que nadie busque grandes similitudes).Barrio judio o call (detalle de la rodella en el pecho), con mercado y los frutos de ultramar recién llegados de un largo viaje (más bien frutos secos, a estas alturas).

7/6/07

DOG SE CONVIERTE EN UN HOMELESS (Dog became a sintecho)

Pobre sintecho... La historia va de un perro llamado Dog que se queda de patitas en la calle (o más bien en el bosque), lo que en inglés se denomina un homeless. Éstos son dos descartes, nótese que el bosque está terroríficamente manchado en tinta china (y eso es malo para los pantalones).
·Descartes del libro "Un Hogar Para Dog" sobre la vida de un perro.
·Ruled out ilustrations of "Un Hogar Para Dog" about a homeless dog.
·Retalls descartats del llibre "Un Hogar Para Dog" sobre un gos sense sostre.
·Illustrations exclues du livre "Un Hogar Para Dog" au sujet de la vie d'un chien.

17/5/07

OLD BARCELONA (Illustration sketch about the old city, in XV century)

Boceto preparatorio para una ilustración de ese entretenido momento y fascinante lugar, la BCN del siglo XV.
Esquisse pour une illustration sur la capitale de la Catalogne du moyen age (et d'aujourd'hui, en fait), au XVe siècle.
Esbós per a il.lustració sobre la ciutat Comcal al context històric del segle quinze.

4/5/07

SACAGAWEA


Els investigadors Lewis i Clark, amb ós rentador, núvol rosa i Sacagawea a l'obaga d'Eagle Peak vora el llac de Yellowstone. L'indret es troba a les Muntanyes Rocalloses on vivien els xoixons al canvi de segle divuit a dinou (tribu índia a la qual pertanyia la jove Sacagawea, una figura meitat real i meitat llegendària dins l'epopeia de l'expansió cap a l'Oest americà).

Los investigadores Lewis y Clark, con mapache, nube rosa y Sacagawea en las faldas de Eagle Peak a tocar del lago de Yellowstone. El sitio se encuentra en las Montañas Rocosas donde vivian los chochones durante el cambio de siglo XVIII a XIX (tribu índia a la que pertenecia la joven Sacagawea, figura medio real y medio leyenda dentro de la epopeya de la expansión hacia el Oeste americano).

21/4/07

CAMI DE PEDRA

Shang Qi neix un matí d'hivern en una família camperola i pobra. El seu pare no la vol, diu que la nena no li treballarà la terra, que no li servirà per a res, que menjarà com un garrí sense retornar un sou a casa i que només li portarà disgustos. Però en sentir-la plorar se li estova el cor i deixa el magall rere la porta. La neu desapareix de la muntanya on hi tenen la barraca de bambú i fang, la primavera florirà a les planes de Handan i les setmanes s'escolaran anant i venint a l'esquena corbada de la mare mentre espedrega al tros.
Ja camina quan la sequera assola el paisatge. Traben la porta amb un tauló com si haguessin de retornar i, amb el fardot a coll, pare, mare i filla ressegueixen la carena fins al riu Huang, i d'allí avall cap a la ciutat de Dengkuo. Busquen una altra vida lluny de la terra sembrada de còdols, lluny de la sequera, lluny de la misèria i la gana. Hsuan no s'havia imaginat que a ciutat hi trobaria tanta gent d'oficis diversos i junt amb la dona recorren tallers i magatzems al llarg de la ribera. Però a Dengkuo no hi ha feina que sàpiguen fer, ningú no vol un camperol sense terra ni a ningú li cal una dona que espedregui. Viuran vora el riu, sota els molls, entre els pilars de fusta del mercat del peix, s'alimentaran de les restes que hi van a parar abans que se les enduguin els corbs. Liù mor d'un mal de ventre quan la nena té vuit anys i el seu marit la plora sense poder-li comprar una mortalla de cànem. Al capdavall, com si li arranquessin el braç dret, Hsuan Qi ven la nena al senyor de Zhou per un bon grapat de monedes de coure i no la veu mai més.
Shang passa deu anys de genolls i cap cot a canvi d'un sostre i d'un bol d'arròs al dia, deu anys rentant les pedres del jardí al palauet de tardor del senyor de Zhou al llac Dongting. El vell és un enamorat de la cal.ligrafia sobre seda i tires de bambú, i s'havia fet càrrec del fill petit
de la seva tercera dona. El noi, al contrari dels seus germans, no servia per a la guerra, ja de petit era poruc, tenia l'esperit refinat i somiador, i una salut delicada, però ha absorvit amb avidesa les lliçons del seu pare ancià durant les tardes al jardí.
El darrer any de la primera dinastia Han, Shang Qi fa els divuit. Ha crescut de cara a l'empedrat sense que ningú es fixi en ella però ha sabut observar el senyor quan ningú no la veia, i també ha vist el noi aplicat a aquella tasca sense final durant deu llargues tardors. Quan el jove Caoshu se n'adona, descobreix que la noia que cuida el jardí del seu pare és una dona d'una bellesa que només havia cregut possible en somnis.
A la mort del vell, Caoshu vesteix la serventa amb seda de cap a peus, la cobreix de jade i perles, i se l'enduu a Xi'an convertida en la seva esposa. Solen passejar sobre el pont de fusta que travessa l'estany, de matí a vespre s'escriuen versos l'un a l'altre, els reciten i s'estimen, i els criats comenten que les flors del lotus s'obren al pas del seu reflexe. Amb els anys i acabada la guerra, el senyor Caoshu, únic hereu de la família Zhou, esdevé un mestre en l'ús del pinzell. Es diu que sap moure'l com mou el vent la fulla del bambú, que varia a plaer el traç i la densitat de la tinta aconseguint un ventall insòlit d'efectes estètics de gran expressivitat. La seva cal.ligrafia és venerada arreu, els més puixants temples sol.liciten els seus serveis, i fins i tot el director del clan imperial i el prefecte de palau s'hi interessaran.
Shang Qi li preparava la tinta i observava amatent fins que no serà possible amagar-ho per més temps; Caoshu, el mestre admirat pel jove emperador Wang Mang en persona, es lleva cec. Ell mateix, davant l'esguard espantat del supervisor cerimonial i de sa excel.lència el secretari major de l'emperador, cedeix el pinzell a la seva muller perquè ella acabi la feina. Filla de les terres pedregoses de Handan, trenta-un anys després d'aquell matí d'hivern en què el plor li salvà la vida, Shang es mira la làmina, suca el pinzell, el fa volar sobre el paper d'arròs i escriu, amb ideogrames d'una perfecció mai vista, des d'aquí dalt on sóc, més amunt de la boira, veig ocells espantats que tornen a la llar, veig el camí de pedra que mena al cim més alt, veig els boscos, els prats, les muntanyes i la mar. I, a sota, signa Shang Qi.

13/4/07

MORADO Y VERDE LIMON...


Recortes del libro "¿Dónde cantan los pájaros que cantan?" sobre la vida y obra poética del Premio Nobel Juan Ramón Jiménez.

Book cuttings of "¿Dónde cantan los pájaros que cantan?" about Nobel award Juan Ramón Jiménez, his life and poetry.

Retalls del llibre "¿Dónde cantan los pájaros que cantan?" sobre la vida i poesia del Premi Nobel Juan Ramón Jiménez.

Morceaux du livre "¿Dónde cantan los pájaros que cantan?" au sujet de la vie et la poésie du Prix Nobel Juan Ramón Jiménez.





El poeta en Central Park, camino de Pueblo Nuevo, oyendo pájaros en Moguer, recordando el patio de casa o paseando por el monte en su Huelva natal (explicación de carácter técnico: nótese que era hombre de pensamiento elevado).

10/4/07

LA NIT

Això no s'ha vist mai, deia el Peric, i el contramestre assentia sorrut. Ni una milla en tres miserables dies, i amb el front rebregat guaitava amunt al blanc adormit de les veles. Els homes remugaven, discutien en veu baixa si allò era la malastruga del capità que els havia assignat la

companyia. El primer dia de calma els havia manat rentar la ronya de coberta i esbaldir-la a galledes. El Bòreas feia ara més goig que quan salpà, i els havia sobrat temps per afaitar-se, sargir els colzes de camisa i enllustrar-se les sabates. Poca pesca farem amb aquest carallot acabat de sortir de l'acadèmia. Massa jove, deia el Peric quan el Negre cridà des del trinquet, raig a estribord! I els homes s'hi abocaren a guaitar. A prop per deixar-se veure en la fosca però lluny per encalçar-los a cop de rem, desenes de rorquals migraven tot pasturant cap al sud.

22/2/07

EL PLOM



Era dimecres vint-i-cinc d'abril del mil set-cents seixanta-u, Sant Marc evangelista, Sant Anià bisbe i Santa Calixta màrtir. Encara no havien tocat les cinc i el dia despuntava a l'horitzó amb una taca tremolosa de groc esmorteït. L'Elies Scamozzi de Ribacorba, jove tinent de cavalleria de l'exèrcit de sa majestat el rei Carles, amb perruca rossa, casaca roja i les botes de cuir negre lluents plantades sobre la gespa coberta de gebre, mentó amunt, amb el coll tombat amb força cap a l'espatlla dreta, mirava la figura blanca i blau cel a quinze passes davant seu. Com el reflexe d'un mirall, aguaitant amb la mateixa afectació, el comte Guillem Vitrubi de Candejús li oferia la seva espatlla esquerra, coll girat, cara de talc alçada amb piga a la galta i perruca de neu.
Als afores de Valljoïch del Bonrepòs enmig de les prades i a tocar de la roureda, els dos homes es miraven en silenci, només la blonda que els sobreeixia del pit i els punys de seda brodada saludaven el nou dia. A l'Elies li arribà la remor dels pollancres vora el rierol i s'ho escoltà com un alè que l'encoratgés. La mà li pesà mentre aixecava el braç dret, a poc a poc i segur, alçant la seva Barne de ferro i bruc, el model de pistola amb retrocàrrega i canó lliscant que havia escollit per al duel. El cavaller de la piga l'imità, engrapava el seu daurat Snaphaunce anglès, revòlver de clau tot cisellat amb motius florals i incrustacions d'ivori i nacre. Un toc de batall, llunyà i nítid, trencà la calma. De cua d'ull, el tinent distingí a ponent les teules violàcies de la col.legiata parroquial de Nostra Senyora del Bonrepòs, amb les torres de pedra de saldó que començaven a cantar amb veu de bronze. Un altre toc de campana, lent com el primer, mandrós, musical. Quan el so s'esvaïa, un tercer. Barra amunt i coll torçat amb el perfil altiu a la manera d'un baix relleu egipci, amb el front suós en ofrena i desafiament a la mort que l'esperava a quinze passes, l'Elies premia amb fermesa el bruc de la seva Barne alemanya amb el canó llest per foragitar la covardia que li bategava imperceptible a la bossa de l'ull esquerre, en espera d'un quart batall. S'aixecà vent, dues garces s'envolaren del pollancre més alt, es perseguien sobre un cel cobert de cotó grisós i perfilat de groc a llevant. Les cinc tocades, us la podeu ben confitar. Amb la reverberació del darrer toc de campana, l'Elies va prémer el gallet i una sotragada l'empenyé enrere de cos sencer en sortir la bala del canó, però els peus aguantaren ferms. Dos espetecs seguits, com si l'un fos l'eco de l'altre, sonaren en un sol bram allargassat de final afònic. Suau i fred, el vent resseguia l'herba tot a l'ample de la plana i li portà la coïssor de la pólvora negra. El plom anava enllà, recte, traçava el seu camí de mort endavant, cap al tipus estirat de la casaca blanca de faldó llarg i bocamàniga blau cel, el cavaller torracollons que havia gosat ofendre's per una estupidesa. Per què em bato en duel? Aquest pingüí s'ha pensat que rondava la seva esposa. Tant de bo no hagués anat mai al palau del baró Ferran Sales de Moradillo, maleïda Agnès i maleït orgull. A un bon soldat com jo no li cal cap meuca per comtessa que sigui. Ja us la podíeu quedar tota. Però vós ho heu volgut, perquè bufetejar-me en públic no li ho perdono ni al rei Carles que guardi Déu pare omnipotent ni a la mare que el va parir. Per un minuet, per un trist minuet amb aquella truja de l'Agnès que no sap cardar sense esgüellar, la molt porca.

Vora el camí desdibuixat sota la boscúria, la calessa del comte esperava el desenllaç, i també els testimonis, figures immòbils, fosques i petites que eren allí per aixecar acta. Només la seva Lisandra de pèl bai i rossa crinera es deixà sentir, semblà esgarrifar-se de fred o de por amb un curt esbufec. L'Elies es trobà desemparat, amb ganes boges de saltar a gropa, de cabalcar lluny d'aquell prat humit i solitari. Les garces sobrevolaven els dos homes mentre el plom calent i deformat avançava, s'aproximava al cavaller sense que ell el veiés venir, només olorava la pólvora del seu ornat model de revòlver anglès. La bala anava directa a la piga pintada al rostre empolsinat del cavaller de Candejús, era un bon tret digne d'un excel.lent tirador com pertocava a un jove i gallard oficial de cavalleria de l'exèrcit de sa majestat el rei Carles III de Borbó. Però el tinent Elies Scamozzi de Ribacorba no ho veié mai perquè el plom del Snaphaunce del comte Guillem Vitrubi de Candejús anava camí del seu ull esquerre encara trèmul.