21/4/07

CAMI DE PEDRA

Shang Qi neix un matí d'hivern en una família camperola i pobra. El seu pare no la vol, diu que la nena no li treballarà la terra, que no li servirà per a res, que menjarà com un garrí sense retornar un sou a casa i que només li portarà disgustos. Però en sentir-la plorar se li estova el cor i deixa el magall rere la porta. La neu desapareix de la muntanya on hi tenen la barraca de bambú i fang, la primavera florirà a les planes de Handan i les setmanes s'escolaran anant i venint a l'esquena corbada de la mare mentre espedrega al tros.
Ja camina quan la sequera assola el paisatge. Traben la porta amb un tauló com si haguessin de retornar i, amb el fardot a coll, pare, mare i filla ressegueixen la carena fins al riu Huang, i d'allí avall cap a la ciutat de Dengkuo. Busquen una altra vida lluny de la terra sembrada de còdols, lluny de la sequera, lluny de la misèria i la gana. Hsuan no s'havia imaginat que a ciutat hi trobaria tanta gent d'oficis diversos i junt amb la dona recorren tallers i magatzems al llarg de la ribera. Però a Dengkuo no hi ha feina que sàpiguen fer, ningú no vol un camperol sense terra ni a ningú li cal una dona que espedregui. Viuran vora el riu, sota els molls, entre els pilars de fusta del mercat del peix, s'alimentaran de les restes que hi van a parar abans que se les enduguin els corbs. Liù mor d'un mal de ventre quan la nena té vuit anys i el seu marit la plora sense poder-li comprar una mortalla de cànem. Al capdavall, com si li arranquessin el braç dret, Hsuan Qi ven la nena al senyor de Zhou per un bon grapat de monedes de coure i no la veu mai més.
Shang passa deu anys de genolls i cap cot a canvi d'un sostre i d'un bol d'arròs al dia, deu anys rentant les pedres del jardí al palauet de tardor del senyor de Zhou al llac Dongting. El vell és un enamorat de la cal.ligrafia sobre seda i tires de bambú, i s'havia fet càrrec del fill petit
de la seva tercera dona. El noi, al contrari dels seus germans, no servia per a la guerra, ja de petit era poruc, tenia l'esperit refinat i somiador, i una salut delicada, però ha absorvit amb avidesa les lliçons del seu pare ancià durant les tardes al jardí.
El darrer any de la primera dinastia Han, Shang Qi fa els divuit. Ha crescut de cara a l'empedrat sense que ningú es fixi en ella però ha sabut observar el senyor quan ningú no la veia, i també ha vist el noi aplicat a aquella tasca sense final durant deu llargues tardors. Quan el jove Caoshu se n'adona, descobreix que la noia que cuida el jardí del seu pare és una dona d'una bellesa que només havia cregut possible en somnis.
A la mort del vell, Caoshu vesteix la serventa amb seda de cap a peus, la cobreix de jade i perles, i se l'enduu a Xi'an convertida en la seva esposa. Solen passejar sobre el pont de fusta que travessa l'estany, de matí a vespre s'escriuen versos l'un a l'altre, els reciten i s'estimen, i els criats comenten que les flors del lotus s'obren al pas del seu reflexe. Amb els anys i acabada la guerra, el senyor Caoshu, únic hereu de la família Zhou, esdevé un mestre en l'ús del pinzell. Es diu que sap moure'l com mou el vent la fulla del bambú, que varia a plaer el traç i la densitat de la tinta aconseguint un ventall insòlit d'efectes estètics de gran expressivitat. La seva cal.ligrafia és venerada arreu, els més puixants temples sol.liciten els seus serveis, i fins i tot el director del clan imperial i el prefecte de palau s'hi interessaran.
Shang Qi li preparava la tinta i observava amatent fins que no serà possible amagar-ho per més temps; Caoshu, el mestre admirat pel jove emperador Wang Mang en persona, es lleva cec. Ell mateix, davant l'esguard espantat del supervisor cerimonial i de sa excel.lència el secretari major de l'emperador, cedeix el pinzell a la seva muller perquè ella acabi la feina. Filla de les terres pedregoses de Handan, trenta-un anys després d'aquell matí d'hivern en què el plor li salvà la vida, Shang es mira la làmina, suca el pinzell, el fa volar sobre el paper d'arròs i escriu, amb ideogrames d'una perfecció mai vista, des d'aquí dalt on sóc, més amunt de la boira, veig ocells espantats que tornen a la llar, veig el camí de pedra que mena al cim més alt, veig els boscos, els prats, les muntanyes i la mar. I, a sota, signa Shang Qi.

7 comentarios:

remix-ed dijo...

muy buenos trabajos, pep

me encanta el juan ramón caminando con las manos en los bolsillos

buscaré ese libro (estará editado, ya no?)

pepbrocal dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
pepbrocal dijo...

Sí, lo editó Combel... Pero vaya sorpresa, te diré que el único libro que me he comprado en el Saló (ayer) es tuyo, qué cosas tiene la vida, ¿eh

mr.ed dijo...

sorpresa, sí! grata también

saludos (y gracias)

gallardo dijo...

Buenísimo Pep,estás hecho un crack del pincel,me encanta lo suelto que es.

Marc dijo...

Pep, un traç molt maco, adient a una història xinesa captivadora...

pepbrocal dijo...

Gracias Miguel... Tendrías que ver el pincel alopécico que tengo para estas ocasiones, ¡de tan suelto va perdiendo pelos a cada trazo!

Gràcies Marc, també!, i pel comentari sobre la història...! Xinesa ho és, captivadora ho dius tu :-)