22/2/07

EL PLOM



Era dimecres vint-i-cinc d'abril del mil set-cents seixanta-u, Sant Marc evangelista, Sant Anià bisbe i Santa Calixta màrtir. Encara no havien tocat les cinc i el dia despuntava a l'horitzó amb una taca tremolosa de groc esmorteït. L'Elies Scamozzi de Ribacorba, jove tinent de cavalleria de l'exèrcit de sa majestat el rei Carles, amb perruca rossa, casaca roja i les botes de cuir negre lluents plantades sobre la gespa coberta de gebre, mentó amunt, amb el coll tombat amb força cap a l'espatlla dreta, mirava la figura blanca i blau cel a quinze passes davant seu. Com el reflexe d'un mirall, aguaitant amb la mateixa afectació, el comte Guillem Vitrubi de Candejús li oferia la seva espatlla esquerra, coll girat, cara de talc alçada amb piga a la galta i perruca de neu.
Als afores de Valljoïch del Bonrepòs enmig de les prades i a tocar de la roureda, els dos homes es miraven en silenci, només la blonda que els sobreeixia del pit i els punys de seda brodada saludaven el nou dia. A l'Elies li arribà la remor dels pollancres vora el rierol i s'ho escoltà com un alè que l'encoratgés. La mà li pesà mentre aixecava el braç dret, a poc a poc i segur, alçant la seva Barne de ferro i bruc, el model de pistola amb retrocàrrega i canó lliscant que havia escollit per al duel. El cavaller de la piga l'imità, engrapava el seu daurat Snaphaunce anglès, revòlver de clau tot cisellat amb motius florals i incrustacions d'ivori i nacre. Un toc de batall, llunyà i nítid, trencà la calma. De cua d'ull, el tinent distingí a ponent les teules violàcies de la col.legiata parroquial de Nostra Senyora del Bonrepòs, amb les torres de pedra de saldó que començaven a cantar amb veu de bronze. Un altre toc de campana, lent com el primer, mandrós, musical. Quan el so s'esvaïa, un tercer. Barra amunt i coll torçat amb el perfil altiu a la manera d'un baix relleu egipci, amb el front suós en ofrena i desafiament a la mort que l'esperava a quinze passes, l'Elies premia amb fermesa el bruc de la seva Barne alemanya amb el canó llest per foragitar la covardia que li bategava imperceptible a la bossa de l'ull esquerre, en espera d'un quart batall. S'aixecà vent, dues garces s'envolaren del pollancre més alt, es perseguien sobre un cel cobert de cotó grisós i perfilat de groc a llevant. Les cinc tocades, us la podeu ben confitar. Amb la reverberació del darrer toc de campana, l'Elies va prémer el gallet i una sotragada l'empenyé enrere de cos sencer en sortir la bala del canó, però els peus aguantaren ferms. Dos espetecs seguits, com si l'un fos l'eco de l'altre, sonaren en un sol bram allargassat de final afònic. Suau i fred, el vent resseguia l'herba tot a l'ample de la plana i li portà la coïssor de la pólvora negra. El plom anava enllà, recte, traçava el seu camí de mort endavant, cap al tipus estirat de la casaca blanca de faldó llarg i bocamàniga blau cel, el cavaller torracollons que havia gosat ofendre's per una estupidesa. Per què em bato en duel? Aquest pingüí s'ha pensat que rondava la seva esposa. Tant de bo no hagués anat mai al palau del baró Ferran Sales de Moradillo, maleïda Agnès i maleït orgull. A un bon soldat com jo no li cal cap meuca per comtessa que sigui. Ja us la podíeu quedar tota. Però vós ho heu volgut, perquè bufetejar-me en públic no li ho perdono ni al rei Carles que guardi Déu pare omnipotent ni a la mare que el va parir. Per un minuet, per un trist minuet amb aquella truja de l'Agnès que no sap cardar sense esgüellar, la molt porca.

Vora el camí desdibuixat sota la boscúria, la calessa del comte esperava el desenllaç, i també els testimonis, figures immòbils, fosques i petites que eren allí per aixecar acta. Només la seva Lisandra de pèl bai i rossa crinera es deixà sentir, semblà esgarrifar-se de fred o de por amb un curt esbufec. L'Elies es trobà desemparat, amb ganes boges de saltar a gropa, de cabalcar lluny d'aquell prat humit i solitari. Les garces sobrevolaven els dos homes mentre el plom calent i deformat avançava, s'aproximava al cavaller sense que ell el veiés venir, només olorava la pólvora del seu ornat model de revòlver anglès. La bala anava directa a la piga pintada al rostre empolsinat del cavaller de Candejús, era un bon tret digne d'un excel.lent tirador com pertocava a un jove i gallard oficial de cavalleria de l'exèrcit de sa majestat el rei Carles III de Borbó. Però el tinent Elies Scamozzi de Ribacorba no ho veié mai perquè el plom del Snaphaunce del comte Guillem Vitrubi de Candejús anava camí del seu ull esquerre encara trèmul.

4 comentarios:

Marc dijo...

Des de Porto, és un plaer llegir i gaudir d'una petita joia... Ja m'hi trobava en el paper de l'Elies,llàstima que té un final incert, el pobre. Pep, les il.lustracions són fantàstiques també,... m'agraden!
Pren-te unes vacances, home!

pepbrocal dijo...

Em complau el comentari... gràcies! Del cert que he suat!, o sigui que sí, miraré de prendre'm unes vacances així que pugui...
Una abraçada!

Anónimo dijo...

llegir tot el bloc, bastant bo

Anónimo dijo...

Alguns detalls realment interessants que m'han written.Aided molt, just el que estava buscant: D.