pep brocal

Com cada dia quan es desperta, el Martí corre a rentar-se les dents davant del mirall. Es raspalla, glopeja, es frega darrere les orelles, es treu les lleganyes i s’eixuga la cara. Ara hi veu millor!

Per primer cop, el Martí sent curiositat pel nen de l’altre costat del vidre. Com és que no s’hi havia fixat abans? Pensa que aquell nen és massa baixet, i somriu. Per això mateix, de sobte, li sembla prou simpàtic i li pregunta:
–Vols jugar amb mi?

El joc consisteix en imitar a l’altre. Quan el nen del mirall aixeca una mà, el Martí també aixeca la seva. I a l’inrevés. El Martí treu la llengua, arronsa el nas, fa ganyotes o es toca l’orella amb el peu. I l’altre nen l’imita la mar de bé.

Llavors decideix posar-li encara més difícil. Agafa aigua amb la boca i fa de font…, òndia!
Però, ves!, l’altre nen també ho fa. Quin joc més divertit! Tots dos riuen alhora, igual de feliços.

El Martí ha fet un bon amic. I l’altre també.

Content però tip de jugar, el Martí li demana al nen del mirall:
–Qui ets, tu?
–Que qui sóc, jo? Quina pregunta més curiosa, jo sóc tu –respon l’altre.

El Martí s’ha fet un embolic i torna a preguntar:
–Digues, amic…, si tu ets jo, llavors jo qui sóc?
I, després de rumiar-ho una bona estona, el nen del mirall respon:
–El Martí.

Conte aparegut al número de juny de la revista Tretzevents, 886 (Publicacions de l'Abadia de Montserrat).